El dia 24 de febrer de l’any 1981 en Joaquim Rojals i Serra va desaparèixer. Podia tractar-se d’un rapte, però ningú no reclamà res a canvi d’un hostatge. Podia haver estat assassinat, però tothom considerà que aquesta era una eventualitat més aviat improbable. Potser havia fugit amb una amiga… Tal volta s’havia suïcidat. O s’havia convertit en homicida. O havia fet un desfalc. Les dues carpetes de manuscrits-mecanoscrits aportades per la seva dona serviran per fer un repàs a les seves activitats.

L’abadia de Northanger, malgrat haver estat publicada pòstumament, és la primera gran novel·la de Jane Austen, amb una crítica explícita i divertida contra les absurditats de les novel·les del seu temps, plenes d’esdeveniments espaordidors i d’heroïnes excepcionals. La protagonista, Catherine Morland, ha de fer l’aprenentatge del món real a través dels desenganys de l’amor, de l’amistat i de la confiança. Però l’autora no sols no oblida la complicitat del lector per aconduir l’argument a un final perfecte, sinó que constantment l’il·lustra i el diverteix sobre els costums d’una societat sovint buida i benestant que sembla no haver canviat gaire.

Considerada, tan pels estudiosos com pels lectors, una de les millor novel·les de costums de Jane Austen, continua sent, encara avui, un dels llibres més venuts al Regne Unit. L’acció es situa al segle XIX, al comtat de Hertfordshire, Anglaterra, l’ambient de províncies que tant bé coneixia l’escriptora. Amb el seu estil objectiu i irònic, descriu la família Bennet, que tenen cinc filles: Jane, Elizabeth, Mary, Lydia i Kitty, i els personatges i fets que es mouen al seu voltant.

A Persuasió, una de les novel·les de Jane Austen més reeixides i radicals i l’última completada abans de morir, fa una descripció minuciosa del sentiment abassegador del deure que asfixia la protagonista, Anne Elliot. Sota l’aparença d’una història d’amor banal, l’autora descriu magistralment el joc entre inutilitat i esperança, amb un estoïcisme i integritat exemplars. Jane Austen s’hi serveix del seu millor estil, ric i ple de complexitats, per narrar-nos la història d’una manera molt vívida i directa i, a l’ensems, plena de suggestives i velades al·lusions.

Qualificada d’«obra mestra» per Sainte-Beuve, i un dels retrats femenins més bells i profunds de la literatura del segle XIX, La dona de trenta anys és una novel·la extraordinària, tant per la seva gestació (es va publicar en forma de narracions separades entre el 1830 i el 1844, moment en què va assolir la seva forma definitiva) com per la singularitat de la vida sentimental de la protagonista, Julie d’Aiglemont, a través de la qual s’hi poden descobrir els primers auguris de l’alliberament de la dona.

L’Agustí neix en una família pagesa en un poble de muntanya. Com que no n’és l’hereu, es dedica a diverses feines, entre les quals la caça de talps amb metzines. La fi de la Guerra Civil l’aboca a una precària existència a França, que canvia de signe quan aprèn l’ofici de cuiner. Segona obra del conegut cicle novel·lístic de Maria Barbal ambientat al Pallars, que comença amb Pedra de tartera, Mel i metzines recrea la pagesia amb el personal vigor de l’autora, i s’endinsa en les dificultats de l’amor fraternal i el sentit de la vida.

La família Rouquier, escrita l’any 1944 i guanyadora del premi Joanot Martorell de 1952, és un formidable estudi de caràcters que recull la vida, no tan sols d’una família barcelonina, sinó de tota una època. Es tracta d’un treball minuciós sobre la complexitat de les relacions humanes i la gestió de les emocions, com ara la descoberta de l’amor, la passió i l’angoixa.

És aquesta novel·la pagesívola la primera flor del geni del gran escriptor de la Noruega. Ell, el cantaire dels costums de les masies, l’enamorat del poble, el cor del qual sabia commoure amb els seus lais i narracions, empenyent-lo endavant, sempre endavant, va començar escrivint aquesta obra, que va revelar el geni. La gent que aquí es mou és gent del Nord; és gent batuda per les tempestats d’aquelles regions glaçades, mes que conserven el cor a l’estat d’infantesa; és gent d’aquella de qui en Heine digué que, dins de llurs masos, s’asseuen al costat del foc i amb el mirar s’entenen i llegeixen llurs paraules quan encara no han sortit dels llavis; amb un sol crit, amb un moviment, aixequen una tempestat de plors o de rialles: mentre que nosaltres només ho aconseguim a força de discursos i exclamacions.

Pearl S. Buck, guardonada amb el Nobel de Literatura «per les seves riques i èpiques descripcions de la vida a la Xina», ens introdueix en una família xinesa distingida i ens ofereix una excel·lent visió dels costums, l’ambient i les tradicions orientals quan comencen a xocar amb les occidentals. I ens parla del trencament amb el passat, de la renúncia a venerables tradicions i de la força de l’amor que tot ho pot.

L’ombra de l’atzavara ens acosta al món dels emigrants catalans a Mèxic, no pas com ho faria un relat documental, sinó amb el profund coneixement de la psicologia humana i amb l’emoció que només podem trobar en les grans novel·les. El protagonista és un humil català que treballa en una editorial i passa les estones lliures entre la segona família que és el Centre Català de Mèxic per a ell, i la seva dona, amb qui es fan la vida impossible.

Novel·la breu bastida sobre tres narracions que comparteixen una protagonista, Carmina, brasilera adolescent que, fugint d’un destí abjecte i cruel, recala a Europa (la Provença i Catalunya), per tornar, ja madura, als orígens. Però rere la figura d’aquest personatge i el seu periple s’incrusten, ja sigui com a matisos, ja sigui com a contrasts, d’altres personatges, d’altres periples, en un conjunt carregat de ressonàncies. La narració, sintètica en tant que condensa un llarg recorregut en el temps i en l’espai, s’entreté, però, en dibuixar el detall de la vida quotidiana, de les emocions i sentiments dels personatges, i del rerefons, perquè també el lloc, ja sigui la natura o la ciutat, assoleix un clar protagonisme, com també el té el món del treball i la forma de guanyar-se la vida.

Feliçment, jo sóc una dona és un retaule magnífic de la societat catalana del segle XX. La Carola Milà, d’edat avançada, retirada a Mallorca, decideix escriure amb la màxima sinceritat els records que guarda del seu periple vital. La novel·la presenta una dona que intenta assolir la seguretat econòmica, i en últim terme la llibertat, sense l’ajuda dels homes. La trajectòria vital de la Carola és la d’una dona que lluita per la igualtat.

Una societat que s’enruna i s’enfonsa en la terra mateixa d’on ha sorgit: el sud dels Estats Units. Un noi, Joel, retornat a la seva família. I el descobriment adolescent d’un món que té els matins com ’una pista neta per a qualsevol futur’. Una vegada ha descobert això, ja cap fet concret tindrà importància per a Joel: morirà el seu pare, s’enfonsarà la seva casa, però tot plegat no li despertarà l’interès que li desvetlla el fet de valorar el món, sospesar les idees noves amb les velles, qualificar un univers alhora real i fantàstic… Truman Capote, en aquesta novel·la extraordinària, ha sublimat, en una prosa refinada que és preciós arabesc i virtuosisme, la poesia de McCullers, el pessimisme de Faulkner i el realisme de Caldwell. Així, l’amenitat de l’anècdota viscuda per Joel es dilueix en el conjunt de fets, caràcters i projectes que resumeixen, en darrera instància, la història de la terra on viu.

Mossèn Llàtzer té un nou destí parroquial en un paratge agrest i solitari: Sant Pau de Montmany. Els habitants dels pocs masos veïns estan convençuts que si l’han desterrat de la ciutat a aquell racó perdut deu ser perquè ha comès algun pecat molt gros… A ell, d’entrada, la bellesa feréstega del lloc més aviat li sembla una benedicció. Però aviat descobreix que l’església està enrunada, i topa amb la reticència esquerpa dels feligresos i, sobretot, amb una rival molt poderosa: la meuca bosquetana Roda-soques.

Apareguda per entregues a la revista Joventut l’any 1904 i 1905, Solitud va obtenir immediatament un gran èxit entre els lectors i va ser traduïda a diverses llengües. Passats més de cent anys des de la seva publicació, Solitud, una novel·la actual i colpidora, manté avui dia plenament la seva vigència. Considerada una de les obres mestres de la literatura catalana de tots els temps, Solitud narra el trajecte vital i espiritual d’una dona, la Mila, en l’àmbit rural. Contraposant la realitat de les valls amb l’idealisme de l’alta muntanya, la protagonista inicia un procés d’autoconeixement que la durà a trobar en la solitud la força per trencar amb les convencions del seu món quotidià. El drama de la Mila ens ajuda a entendre que estem sols al món, i per això mateix ens fa companyia i ens dóna coratge per continuar endavant, com fa ella, malgrat tot.

Aquesta és la història d’una amistat, una amistat que comença el 1987, quan el narrador, un jove aspirant a novel·lista, viatja a una universitat del Mig Oest nord-americà i coneix a Rodney Falk, el seu company de despatx, un excombatent del Vietnam esquerp i inaccessible, iradament lúcid i corsecat pel secret del seu passat. Però aquesta és també la història d’una experiència radical en l’abisme indesxifrable del mal i la culpa, que el propi narrador només aconseguirà entendre i assumir anys més tard, com en una fulguració, quan conegui l’èxit i el que aquest té de corrupció insidiosa. A aquelles alçades la figura imprecisa de Rodney i la seva història devastadora acabaran imposant-se-li amb la força d’allò que és necessari, com un emblema de la seva pròpia història i tal vegada de la condició humana. Amb una escriptura d’enganyosa transparència i una trama que sense treva atrapa al lector, La velocitat de la llum indaga en la nostra il·limitada capacitat de fer mal, en la infinita estupidesa de la guerra i en la infinita estupidesa de l’èxit, però sobretot en el poder de la literatura per enfrontar-se a la realitat i exorcitzar els dimonis.

El protagonista i narrador de La japonesa no és un noi com els altres ni ha crescut com els altres. No estima com els altres ni veu el món com els altres. El noi explica els dies d’una manera pausada, monòtona: la visita al pediatre, els dies a la platja, les estades a casa de l’àvia, la companyia del gat o l’aprenentatge a l’escola. Tota aquesta monotonia desapareix quan coneix a una nena afectada per la síndrome de Down, la japonesa. A partir d’aquesta trobada els seus sentiments surten a la superfície i es concentren en la japonesa. En la constant obsessió per retrobar la noia el nen se n’adona que el món no és tan tranquil com ell ho imaginava, sinó frenètic i ràpid. Aleshores decideix caminar sense repòs fins a trobar el seu autèntic objectiu. Serà la primera decisió de la seva vida, la gran decisió.

Genial, agosarada, intuïtiva i vital, la Carla es sent autènticament lliure en la Barcelona grisa i cansada dels primers anys setanta. La seva aparició fulgurant en el món del music-hall suposa un autèntic capgirament estètic i moral. Les seves creacions enlluernadores, originals i plenes de talent, no tenen res a veure amb la rutina que aleshores dominava els espectacles nocturns tant en el petit escenari de la Bodega Apolo com en El Molino. Descoberta per un obscur periodista, aviat trobarem la Carla regnant en el locals de moda: Panam’s, Bocaccio, Lord Black, Jazz Colón, o bé perduda al Drugstore. Els artistes i intel·lectuals progressistes l’adoren, l’afalaguen i l’acaben convertint en un símbol del canvi i de la modernitat. Però la nit té laberints temptadors, i, darrere aquesta noia bella, suggerent i pertorbadora, s’amaga una dona immensament vulnerable, que en el fons tan sols vol gaudir de la vida amb plenitud. Escrita com un homenatge a l’estriper Christa Leem, Jordi Coca s’endinsa en els anys de la predemocràcia i, a través de personatges reals i imaginaris, fa un retrat esplèndid, crític i lúcid, d’una època marcada per les ànsies de trobar nous camins de llibertat. Però, com tants altres miratges d’aquell temps, al capdavall la Carla no haurà estat gaire més que una il·lusió, una fugaç i intensa papallona de la nit.

Sota la pols parteix d’una experiència autobiogràfica i ens descobreix els personatges que seran decisius en la vida de l’autor. La violència i l’autoritarisme del pare configuren les pors i els dubtes del protagonista, forçat a viure entre l’ofec d’aquesta presència i la descoberta dels primers estímuls literaris, que li són suggerits per uns veïns misteriosos, intel·ligents i estrafolaris. Ambientada en l’atmosfera opressiva de finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta, Sota la pols passeja la mirada tendra d’un infant per la realitat dura i amarga d’aquells anys. És una novel·la singular i única dins la narrativa catalana actual que confirma la vàlua literària del seu autor.

L’heroisme, la generositat d’esperit i altres virtuts escassament humanes consisteixen no tant a fer determinades coses com en la manera determinada de fer-les o en allò que ha mogut l’home a executar-les, tal com l’atletisme, per exemple, no consisteix a saltar una cleda o enfilar-se per una corda, sinó a fer-ho precisament encara que no hi hagi cap gos foll en les proximitats que ho aconselli d’una manera efectiva. Així mateix es pot ser equilibrista sense tenir-ne esment, i màrtir sense saber-se’n fer l’aurèola que enlluerni el món o almenys il·lumini la trista tenebra íntima de cada dia. La tragèdia d’aquests és que tenen tots els inconvenients dels veritables equilibristes i màrtirs i no gaudeixen de cap de llurs avantatges. Heus ací, doncs, la història d’uns equilibristes sense públic i d’uns màrtirs sense aurèola.